12189 (Tangències)

2006-11-01T10:57:00.000-08:00

Encontorns

Segueixo la lectura en clau platònica de la Introducció al Disseny Industrial de Santiago Pey i ara trobo, no podia ser d’una altra manera, una condemna canònica a la mímesi (p. 69):

"A mesura que les civilitzacions evolucionen, les formes es multipliquen i a poc a poc es perfeccionen. Al mateix temps es van produint noves necessitats i conseqüentment sorgeixen nous objectes que -altre fet important- parteixen inicialment d'una forma no idònia per a la seva funció, sinó manllevada de l'objecte que té més analogia. I així veiem les primeres armes de foc que s'assemblen a les ballestes, com els armaris s'inspiren en les arques; com els baròmetres s'encabeixen en caixes que semblen rellotgeres; com els llums de gas imiten les llumeneres d'oli i com els llums elèctrics primers segueixen, a la seva vegada, les formes més evolucionades dels de gas; com els automòvils usen una carcassa anàloga a la que s'usaven per a la tracció animal i com els vagons de ferrocarril són la viva imatge d'una carrossa. I en els nostres temps actuals, que si bé existeix el disseny industrial encara no s'ha arribat a considerar com una necessitat, s'ha produit un altre exemple d'aquesta que anomenarem llei de mimetisme estètic: Els bastiments construits amb perfils metàl·lics han sorgit a imatge i semblança dels tradicionals de fusta, cosa que no hauria d'haver estat possible si s'hagués seguit amb bon criteri de disseny industrial, un raonament lògic de l'aplicació racional del material."

A Pey només li falta afegir una darrera advertència: l'ús d'objectes mimètics produeix persones de caràcter mimètic. D'haver-ho dit, l'entrada del disseny industrial a l'escena de la República hagués estat completa.

2006-10-31T08:11:00.000-08:00

Contigüitats

Trobo, en el cercador de la biblioteca, que alguns exemplars dels Diàlegs de Plató provenen de la donació de Santiago Pey Estrany. Aquest lexicògraf, a qui segur coneixeu pel seu Diccionari de Sinònims i Antònims, va ser també un pioner, encara poc reivindicat, del disseny industrial a Catalunya. És de suposar que la lectura de Plató tenia un especial significat per qui, com Pey, cercava l’excel·lència tant en l’ús de les paraules com en la concepció dels objectes. No ens ha d’estranyar, per tant, el to marcadament platònic d’aquest fragment de la seva Introducció al Disseny Industrial (pàgina 94):

“No és corrent trobar dissenyadors especialitzats en un ram concret de productes. Propiament parlant, l’especialització és contrària a la professió. En primer lloc, el fet de no poder treballar per a indústries que es fan la competència, elimina bastant les possibilitats d’arribar a l’especialitat. En segon lloc, constituirà una garantia per l’industrial, contractar un dissenyador per a una feina de la qual en té escasses notícies. Això és innegable encara que a primera vista pugui semblar paradoxal. Des del punt de vista del dissseny és igual plantejar-se el problema de dissenyar una rentadora que una ploma estilogràfica un moble, o una moto, un servei de tè, o el producte més extravagant. I precisament aquesta diversitat que té el dissenyador o equip de disseny que treballen per compte propi, aquest enfocament general que els dona una experiència sobre diferents productes, té molts avantatges sobre el dissenyador a sou que ha de maldar sempre, reiteradament, sobre els mateixos problemes que el poden abocar a la rutina. Si es mira bé, el disseny industrial s’ha produït com una reacció contra l’amanerament que solien tenir els productes d’una casa, dibuixats per uns delineants que creient fer un bé al seu amo –imprimir el segell de la firma- s’encastellaven en unes solucions que si bé havien estat felices per a un producte ja no ho eren per a un altre.”

Us haurà estat fàcil reconèixer en l’argument de Pey la distinció entre techné i empeiria que Plató introdueix al Gòrgies, aplicada per resoldre un debat contemporani: la conveniència del professional autònom per sobre de l’assalariat.

2006-10-22T00:12:00.000-07:00

Veïnatges

Aquesta setmana he rebut un correu de l'Eduard Cairol amb un bon suggeriment: "acabo de llegir un llibre que m'ha agradat molt i que m'ha fet pensar constantment en la teva assignatura. De ben segur que ja hi has parat esment, però per si se t'ha passat em sembla molt recomanable, àdhuc per als estudiants. És Salvatore Settis Futuro del classico (...)." La versió castellana, El futuro de lo clásico, es troba a Abada Editores. Gràcies pel consell! I, ja posats, us recomano "Una habitació amb vistes", l'article de l'Eduard sobre la finestra com a forma simbòlica.